La Moderna Tenda de Joguines

A les tendes de joguines es repeteixen els plàstics somriures i els luxosos vestits talla XXS.
La Nanci, tot i odiar a la Barbie, s’ha convertit en una no barata imitació seva.
Rere unes capses, s’amaga la pobra Cocolisa que plora desconsolada, a ella no li caben els vestits XXS i té que suportar la vergonya que suposa vestir una talla INDEFINIDA.
Mentre la Cocolisa plora sola, la resta de nines i joguines esperen en la llarga cua que, cada cop que es tanca la tenda al públic, es forma davant l’espill de la Blancaneus, on, en la intimitat pròpia dels corderets que es confonen entre el ramat, els habitants de la jogueteria, esperen el seu torn per poder mirar-se a l’espill. Un espill que ja no reflexa res, fa temps que es quedà sense piles, ja fa molt que només mostra imatges amorfes i borroses; però a les nines pareix que no els hi importi, potser perquè sempre l’havien considerat estúpid, però molt necessari com a centre de l’esdeveniment que els permet escenificar una acció col·lectiva que les fa sentir protegides, compreses pel fet de pertànyer a una societat, un grup tan simple que basa tota la seva unió en dos pobres i únics trets: compartir un mateix espai físic i realitzar un acte concret i fix de forma conjunta; que tot i ser simple, mai els ha semblat ridícul, només estable, fàcil de protagonitzar de manera anònima.

Totes les nines han perdut la capacitat d’empatitzar, (només les més llestes tenen el pressentiment que aquesta qualitat és la que els diferencia dels animals), la resta ha oblidat l’existència de quelcom semblant, ara ja no els hi és d’utilitat en les seves superficials converses a través d’economitzats missatges de text...

Com deia Mafalda: No serà que en aquest món hi ha cada cop més gent i menys persones?