L’Obertura de la Carmanyola Color Morat

El maltractament dins una família no és una moda, no sorgeix durant els últims anys sinó que ha estat present des de generacions molt posteriors i diferents a la societat actual. La denominada violència de gènere no només es dóna en famílies desestructurades i faltes de recursos (econòmics o educatius), com tampoc es patida exclusivament pel col·lectiu femení, encara que els percentatges mostren una clara predilecció per aquest. Però el que sí és palpable, és la recent conscienciació de les societats modernes que comencen a rebutjar i a tractar de castigar aquestes barbàries que, pocs anys enrere, es consideraven com fets quotidians i normals, i eren acceptades i soterrades dins el si de la pròpia família.
De totes formes, encara ara, moltes dones maltractades posen pols en les cicatrius i les congelen hermèticament dins una carmanyola morada, la qual no mostren a cap veïna; potser per por, per vergonya o fins hi tot per un fals sentiment de culpa.

És complicat saber-ne les causes per les quals una persona agredeix un ésser al que estima, o pel que sent l’estima que deriva de la convivència. Però, són moltes les voltes que s’apel·la a l’ús abusiu de l’alcohol o s’excusa amb la falta d’educació i les pròpies vivències de l’abusador, sovint s’exagera de tal forma que es tracta el fatídic comportament com una mena de malaltia genètica. Tanmateix, el que sí és evident i comú entre les persones que pateixen aquesta constant violació dels drets vitals, són les conseqüències que comporta aquest continu desgast, no només en el matrimoni de botxí i decapitat sinó en tot el cercle familiar que de segur es veu afectat per la repetitiva contaminació acústica i el polivalent color morat.

Així, com que la violència domèstica es queda a dins de casa, és difícil ajudar a aquestes famílies; tot i això, una volta la família és tristament etiquetada, aombra com utilitzant únicament un dels trets característics de la condició humana, l’empatia (això sí, desfent-nos primer de l’ofuscació produïda per l’efectiva publicitat de l’egoisme), podríem arribar a l’única conclusió vàlida per a aquest tema, i aquesta es simple i obvia, ja que és tan lògica com que una persona sigui humana o un cadàver estigui mort; quan existeix un maltractament hi ha un problema que cal resoldre, hi ha que ajudar tant les persones que reiteradament són utilitzades com a suport artístic, com els pintors monocromàtics, però a les primeres cal ajudar-les a trobar un lloc important dins la societat i a les segones, en canvi, hi ha que posar-les en quarantena fins que aprenguin a utilitzar el pinzell de forma harmònica i amb molta cura i suavitat.

Quan la família problemàtica hi viu en una casa amagada al mig d’un bosc, pareix que no afecti a la inexistent urbanització limítrofa, però en un món infestat d’aquest virus mortal, la societat sencera està sotmesa a un clar risc de contagi. Aleshores, una volta s’ha fet publica la recepta que contenia aquesta carmanyola, hi existeix una obligació moral en tot ésser racional, aquest té el deure de denunciar qualsevol indici de violència i ajudar a la presumpta víctima. Però per fer real aquesta utopia, on tot un veïnat gaudeixi d’alguna mena de relació i tingui l’amabilitat d’ajudar-se sense esperar una compensació explícita o material, és essencial la predisposició dels habitants de cada casa i la col·laboració d’aquests dintre una associació des d’on poder aconseguir els mitjans necessaris per donar suport a les persones que durant un cert temps s’han vist anul·lades per una bèstia, en aquest cas, en forma de cònjuge. D’aquesta forma, amb el suport visible de la societat, a les famílies maltractades els hi seria més fàcil deixar de ser-ho.

Per Maria Foix i Ferrer