La Moderna Tenda de Joguines

A les tendes de joguines es repeteixen els plàstics somriures i els luxosos vestits talla XXS.
La Nanci, tot i odiar a la Barbie, s’ha convertit en una no barata imitació seva.
Rere unes capses, s’amaga la pobra Cocolisa que plora desconsolada, a ella no li caben els vestits XXS i té que suportar la vergonya que suposa vestir una talla INDEFINIDA.
Mentre la Cocolisa plora sola, la resta de nines i joguines esperen en la llarga cua que, cada cop que es tanca la tenda al públic, es forma davant l’espill de la Blancaneus, on, en la intimitat pròpia dels corderets que es confonen entre el ramat, els habitants de la jogueteria, esperen el seu torn per poder mirar-se a l’espill. Un espill que ja no reflexa res, fa temps que es quedà sense piles, ja fa molt que només mostra imatges amorfes i borroses; però a les nines pareix que no els hi importi, potser perquè sempre l’havien considerat estúpid, però molt necessari com a centre de l’esdeveniment que els permet escenificar una acció col·lectiva que les fa sentir protegides, compreses pel fet de pertànyer a una societat, un grup tan simple que basa tota la seva unió en dos pobres i únics trets: compartir un mateix espai físic i realitzar un acte concret i fix de forma conjunta; que tot i ser simple, mai els ha semblat ridícul, només estable, fàcil de protagonitzar de manera anònima.

Totes les nines han perdut la capacitat d’empatitzar, (només les més llestes tenen el pressentiment que aquesta qualitat és la que els diferencia dels animals), la resta ha oblidat l’existència de quelcom semblant, ara ja no els hi és d’utilitat en les seves superficials converses a través d’economitzats missatges de text...

Com deia Mafalda: No serà que en aquest món hi ha cada cop més gent i menys persones?

L’Obertura de la Carmanyola Color Morat

El maltractament dins una família no és una moda, no sorgeix durant els últims anys sinó que ha estat present des de generacions molt posteriors i diferents a la societat actual. La denominada violència de gènere no només es dóna en famílies desestructurades i faltes de recursos (econòmics o educatius), com tampoc es patida exclusivament pel col·lectiu femení, encara que els percentatges mostren una clara predilecció per aquest. Però el que sí és palpable, és la recent conscienciació de les societats modernes que comencen a rebutjar i a tractar de castigar aquestes barbàries que, pocs anys enrere, es consideraven com fets quotidians i normals, i eren acceptades i soterrades dins el si de la pròpia família.
De totes formes, encara ara, moltes dones maltractades posen pols en les cicatrius i les congelen hermèticament dins una carmanyola morada, la qual no mostren a cap veïna; potser per por, per vergonya o fins hi tot per un fals sentiment de culpa.

És complicat saber-ne les causes per les quals una persona agredeix un ésser al que estima, o pel que sent l’estima que deriva de la convivència. Però, són moltes les voltes que s’apel·la a l’ús abusiu de l’alcohol o s’excusa amb la falta d’educació i les pròpies vivències de l’abusador, sovint s’exagera de tal forma que es tracta el fatídic comportament com una mena de malaltia genètica. Tanmateix, el que sí és evident i comú entre les persones que pateixen aquesta constant violació dels drets vitals, són les conseqüències que comporta aquest continu desgast, no només en el matrimoni de botxí i decapitat sinó en tot el cercle familiar que de segur es veu afectat per la repetitiva contaminació acústica i el polivalent color morat.

Així, com que la violència domèstica es queda a dins de casa, és difícil ajudar a aquestes famílies; tot i això, una volta la família és tristament etiquetada, aombra com utilitzant únicament un dels trets característics de la condició humana, l’empatia (això sí, desfent-nos primer de l’ofuscació produïda per l’efectiva publicitat de l’egoisme), podríem arribar a l’única conclusió vàlida per a aquest tema, i aquesta es simple i obvia, ja que és tan lògica com que una persona sigui humana o un cadàver estigui mort; quan existeix un maltractament hi ha un problema que cal resoldre, hi ha que ajudar tant les persones que reiteradament són utilitzades com a suport artístic, com els pintors monocromàtics, però a les primeres cal ajudar-les a trobar un lloc important dins la societat i a les segones, en canvi, hi ha que posar-les en quarantena fins que aprenguin a utilitzar el pinzell de forma harmònica i amb molta cura i suavitat.

Quan la família problemàtica hi viu en una casa amagada al mig d’un bosc, pareix que no afecti a la inexistent urbanització limítrofa, però en un món infestat d’aquest virus mortal, la societat sencera està sotmesa a un clar risc de contagi. Aleshores, una volta s’ha fet publica la recepta que contenia aquesta carmanyola, hi existeix una obligació moral en tot ésser racional, aquest té el deure de denunciar qualsevol indici de violència i ajudar a la presumpta víctima. Però per fer real aquesta utopia, on tot un veïnat gaudeixi d’alguna mena de relació i tingui l’amabilitat d’ajudar-se sense esperar una compensació explícita o material, és essencial la predisposició dels habitants de cada casa i la col·laboració d’aquests dintre una associació des d’on poder aconseguir els mitjans necessaris per donar suport a les persones que durant un cert temps s’han vist anul·lades per una bèstia, en aquest cas, en forma de cònjuge. D’aquesta forma, amb el suport visible de la societat, a les famílies maltractades els hi seria més fàcil deixar de ser-ho.

Per Maria Foix i Ferrer

Llibertat Condicionada

L’abolició de l’esclavitud és un fet històric, documentat i físicament real; però l’esclavitud en la seva ambigüitat ha sabut adaptar-se al món contemporani, s’ha camuflat de forma extraordinària entre la falsedat que pateix la societat.

Teòricament, posseïm llibertat, garantida per un dret que, malauradament, necessita estar escrit per tenir vigència en el món sencer. Però aquesta, és una llibertat il·lusòria, idealitzada per un canvi de pensament que portà inherent el procés de civilització, aquell que, oficialment, feu la humanitat més humana i, extraoficialment, més eficaç alhora de fer ús de tècniques persuasives que feren prescindible la participació activa de forces civils, o militars o religioses, per fer complir els dogmes socials implantats pels repetitius personatges amb necessitat de poder que, eficaçment, segueixen pautes semblants durant tota la Història. Es començà a castigar les pràctiques que, innegablement, atemptaven contra la llibertat individual i es donà cabuda a la proliferació d’enginyoses formes de manipulació, tan summament subtils, que gaudiren (i gaudeixen) de certa invisibilitat per a la ignorància humana. Així, l’evolució de la Humanitat canvià la força bruta per la intel·ligència; aconseguí desfer-se’n de fèrries cadenes i cruels imposicions baix amenaça armada, tot substituint-les per falses conviccions socials.

Per Maria Foix i Ferrer

Xarxa Dogmàtica

La societat estipula normes (suposadament) cíviques i de convivència, estipulacions que solen derivar en dogmes que segueixen milers de persones amb una fe extremadament eficaç alhora de justificar conseqüències desastroses, cosa que té el seu atractiu, com tota eixida covard, aquella que existeix en cada decisió difícil. Però aquesta cegació col·lectiva també resulta útil quan s’exhaureixen els arguments individuals (suposant que aquestos hi flotin en el cervell d’estos corderets pasturats per imposicions). Així, amb la possibilitat d’actuar amb la polivalent excusació regulada i arcaica, tota valoració de la conducta queda supeditada als escrits públics d’aquest conjunt de pseudoalliberadors.

Popularment, ens marquem un objectiu prioritari: aconseguir la felicitat, aquest estat de perpetua harmonia, al que li atorguem el poder suficient com per a desterrar, del nostre territori vital, petites catàstrofes com l’acne o la frustració front al desig de posseir una pantalla panoràmica de televisió... Per tal de trobar aquesta força renovadora, ens desfem de tot allò que creem pot dificultar el nostre triomf. Per aquest motiu, deixem de pensar en les desgràcies que pateix la nostra Mare Terra (i tots els seus fillets i filletes) i ens aferrem a les ja ideades formes de fe que, com si d’una malaltia contagiosa es tractés, s’apoderen de gran part de la població mundial. Aquesta mateixa fe que no mou muntanyes sinó que les redueix a escombres sense tenir cura de les criatures que en ella feien vida.

És inevitable adonar-se’n de com moltes qüestions transcendentals per als humans, es veuen lligades a determinades religions, com influeixen les ideologies teològiques en la formació de la moral i l’ètica personal. En aquest cas, és ben trist poder fer ús de la facultat filtrativa de l’intel·lecte, aquella que et deixa desempallegar-te de les fatídiques històries passades (i, malauradament, també presents), portades a terme per aquests mafiosos que manegen les ànimes a voluntat, i s’amaguen baix vestits lluents o espesses capes de material daurat. Fent ús d’aquesta capacitat, seguim mesurant la nostra bondat segons el dictat dels negocis relacionats amb la teòrica divinitat, que permeten la violació i castiguen l'homosexualitat; esgarrifós i real exemple dels que sustenten una ideologia religiosa, com totes, plena d'elements poc racionals, i falsament espirituals.

Uniformes a Mida

El que jo puc entendre com a “moda”, la forma d’actuar (i tot el que això comporta), mai permanent, adoptada per un gran nombre de persones (i sobretot de personatges) per sentir-se “a la moda”, per poder formar part i confondre’s entre tots els membres d’aquesta societat efímera, que canvia la personalitat col·lectiva depenent del que el grup majoritari entengui com a modern, sofisticat, avantguardista, etc; aquest grup majoritari que copia el dictat d’un grup minoritari i poderós, amb obvis interessos monetaris, que tracta d’anul·lar les característiques individuals i/o mira d’uniformar-les i homogeneïtzar-les junt amb els comportaments o materials que ja modificaren fins a fondre’ls a la perfecció amb el seu món autocreat, aquell que els hi aporta guanys extremadament elevats, guanys que mai arriben a ser compartits i que només fan que augmenti el desequilibri de riquesa que pateix la Humanitat.

Aquesta (o aquella) moda tant efímera com la mateixa societat de la que en fa ús, que elimina o rebaixa la diversitat individual (i amb la globalització, també la diversitat cultural), que no discrimina a l’hora d’utilitzar la Història i els seus símbols com a mer producte de consum; confon els seus seguidors que perden part de la seva capacitat crítica, i que acaben per causar malestar (físic i emocional) als pocs que no s’empassen les campanyes publicitàries i tanquen els ulls per poder sentir la seva pròpia respiració, i decidir què volen creure i com volen mostrar-se al món, aquells que enraonen allunyar-se de l’escola i llançar a les escombraries el seu ridícul uniforme, aquells per als que la Història és alguna cosa més important que simple decoració.

Així, els individus s’esforcen per formar part del conjunt d’humans que els hi pareix més “cool” o “guay”, d’aquell que pensen els hi atorgarà una posició privilegiada en aquesta Terra empobrida pels errors humans, plena de miratges en forma d’obstacles, aquest globus mig desinflat on no tothom gaudeix de la mateixa comoditat, de les mateixes oportunitats.

Per Maria Foix i Ferrer

Innocència front la Inconsciència

El títol d'aquest curtmetratge d’animació, creat per Edu Glez de Tropo Films és "15 días en agosto" i, en aquest, un nen petit, d’una forma impressionantment contundent, dóna resposta a la típica pregunta de tieta pesada: “Que vols ser quan siguis gran?”. És extraordinària la reflexió post-visionatge que t'obliga a realitzar, és increïble com aconsegueix plasmar, en poc més de 3 minuts, la hipocresia que regeix la vida dels adults.

Les estrofes de "Pol Petit" (cançó popular del poble català), reflexen perfectament la pèrdua de valors en el procés de creixement, en l'obligat pas de la infància a l'etapa adulta, on els joves es defan de la innocència pròpia dels infants i adopten la inconsciència característica dels adults:
"Dies fets d'angoixa, carrers plens de por, gent sense esperança, ciutats sense cor; nens petits que creixen, amb el cor glaçat, són joguines, que els grans hem trencat."

Separació Territorial Fraudulenta

Curiosa animació de Yakko Warner (dels Animaniacs), el seu títol és "Yakko's World" i es tracta d'una cançó sobre geografia; on suposadament es nombra totes les nacions del món, però se n'oblida les que estàn oprimides per d'altres..

Tot i que alguna volta he arribat a plantejar-me la factibilitat de trencar tota barrera geogràfica i viure en un món on no existeixi la necessitat de subscriure’s a un document que acredita la nostra identitat.. document que ens resta llibertat.. finalment he conclòs que, tal com evoluciona la societat, això no és més que una utopia; l’Ésser tendeix a buidar el seu interior, tot desfent-se de valors morals i/o intel·lectuals, i tracta de solventar aquesta mancança farcint-se de papers que acreditin la pertanyènça a un col·lectiu mitjanament esclussivista, classista..

Així que, predestinats a tenir la necessitat (legal i, en alguns casos, emocional) de fer ús de documents identificatius, aquests deurien ser correctes, deurien acreditar la nostra nació i no la que ens oprimeix.

Obviament, la causa d'aquesta reflexió és el meu sentiment català, el dolor que sofrim per l’opressió que patim, juntament amb altres països (com ara el País Basc); no entenc com, sent la definició de nació, sinònim de pàtria o poble, la següent: “conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític...”, moltes nacions no siguin considerades com a tal; tampoc puc acceptar, que els seus habitants estiguin obligats a identificar-se com a ciutadans d’un altre país.