Uniformes a Mida

El que jo puc entendre com a “moda”, la forma d’actuar (i tot el que això comporta), mai permanent, adoptada per un gran nombre de persones (i sobretot de personatges) per sentir-se “a la moda”, per poder formar part i confondre’s entre tots els membres d’aquesta societat efímera, que canvia la personalitat col·lectiva depenent del que el grup majoritari entengui com a modern, sofisticat, avantguardista, etc; aquest grup majoritari que copia el dictat d’un grup minoritari i poderós, amb obvis interessos monetaris, que tracta d’anul·lar les característiques individuals i/o mira d’uniformar-les i homogeneïtzar-les junt amb els comportaments o materials que ja modificaren fins a fondre’ls a la perfecció amb el seu món autocreat, aquell que els hi aporta guanys extremadament elevats, guanys que mai arriben a ser compartits i que només fan que augmenti el desequilibri de riquesa que pateix la Humanitat.

Aquesta (o aquella) moda tant efímera com la mateixa societat de la que en fa ús, que elimina o rebaixa la diversitat individual (i amb la globalització, també la diversitat cultural), que no discrimina a l’hora d’utilitzar la Història i els seus símbols com a mer producte de consum; confon els seus seguidors que perden part de la seva capacitat crítica, i que acaben per causar malestar (físic i emocional) als pocs que no s’empassen les campanyes publicitàries i tanquen els ulls per poder sentir la seva pròpia respiració, i decidir què volen creure i com volen mostrar-se al món, aquells que enraonen allunyar-se de l’escola i llançar a les escombraries el seu ridícul uniforme, aquells per als que la Història és alguna cosa més important que simple decoració.

Així, els individus s’esforcen per formar part del conjunt d’humans que els hi pareix més “cool” o “guay”, d’aquell que pensen els hi atorgarà una posició privilegiada en aquesta Terra empobrida pels errors humans, plena de miratges en forma d’obstacles, aquest globus mig desinflat on no tothom gaudeix de la mateixa comoditat, de les mateixes oportunitats.

Per Maria Foix i Ferrer